LA SIBIL·LA
Cant, mite i tradició
A Mallorca, amb el nom de la sibil·la es coneix el cant que hom pot escoltar en la missa de matines, la nit de Nadal, a les esglésies de l’illa. El cant de la sibil·la pertany a la tradició dels drames litúrgics medievals. La lletra, en català antic, anuncia el dia del Judici Final segons l’imaginari de l’Apocalipsi. La melodia és cantada per una veu blanca, enmig d’una posada en escena solemne. El conjunt transmet una forta càrrega emocional. Fa segles, el cant de la sibil·la havia estat cantat, primer en llatí i després en diferents llengües romàniques, a bona part de l’Europa occidental. Però ha perviscut fins avui gairebé només a Mallorca. Per tot plegat, va ser declarat, l’any 2005, Bé Immaterial d’Interès Cultural pel Govern de les Illes Balears.
L’exposició convida a conèixer els orígens, l’evolució històrica i l’extraordinari vigor popular d’una tradició nadalenca que ha esdevingut tot un signe de la identitat cultural de Mallorca.
LA SIBIL·LA, AHIR
L’oracle fou un pilar bàsic de la religiositat grega i romana a l’antiguitat. La sibil·la, una pitonissa generalment anciana i verge, era l’encarregada de llegir el futur. Ho feia sota els auguris d’Apol·lo, el déu de la resplendor del sol, de la medicina i de l’endevinació. La sibil·la emetia l’oracle en forma de sons orals incomprensibles que només sabien interpretar els sacerdots, els quals escrivien els auguris en forma de versos enigmàtics i sovint de doble sentit.
A l’edat mitjana, amb la difusió del cristianisme arreu d’Europa, la sibil·la era considerada una figura pertanyent a la religió pagana grega. Però el seu prestigi en l’imaginari del poble i la influència dels textos de contingut sibil·lí, llegits a la litúrgia i falsament atribuïts a sant Agustí, va fer que fos incorporada a les celebracions cristianes. Tanmateix la sibil·la ja no emetia oracles segons la pròpia intuïció, sinó que era l’Església qui posava els missatges en boca seva, anunciant el judici final a l'estil del llibre de l’Apocalipsi, i la nova vinguda del Messies. Per tal de remarcar-ne la reinterpretació bíblica, apareixia sovint acompanyada dels profetes de l’Antic Testament i d’alguns personatges del Nou Testament.
Es té coneixement que, al segle XVI, el cant de la sibil·la esdevé sobretot un acte festiu, propi del Nadal, i desvinculat en part del caràcter més marcadament litúrgic i religiós que havia tingut en temps passats. D’altra banda, l’extraordinària popularitat que adquireix fa que passi a ser cantat, no només en les dates nadalenques, sinó també en altres festivitats. La relaxació en els costums litúrgics creix i el cant de la sibil·la esdevé sovint motiu de bullici en les esglésies.
Amb el Concili de Trento (1545-1563), s’inicia la Contrareforma, que suposa l’afermament de l’autoritat de l’Església catòlica i la depuració de la litúrgia. Trento pretén eradicar-ne les supersticions introduïdes al llarg de l'edat mitjana, eliminar-ne els elements profans, tornar a la tradició antiga, suposadament més pura, i donar-li un to de més autenticitat religiosa, de conformitat amb l'humanisme. A partir d’aleshores, i segons una disposició conciliar de 1562, queda en mans dels bisbes l'eliminació dels costums que ells creguin contraris a l’esperit de la celebració eucarística. En la majoria de diòcesis on abans s’interpretava el cant de la sibil·la, serà considerat contrari al caràcter propi de la missa i en resultarà exclòs; i, amb més o menys celeritat, acabarà per desaparèixer gairebé del tot. Només restarà viu, i no sense dificultats, a Mallorca, on l’arrelament popular ho farà possible.
El cant de la sibil·la despertà un gran interès entre els viatgers i erudits de finals del segle XIX i primera meitat del XX. Per a ells, que recopilaven elements de la cultura popular, constituïa un enigma la pervivència d’aquest monòleg del teatre medieval en la missa de la nit de Nadal a les esglésies de Mallorca. Els seus estudis històrics, literaris i musicològics, cercaven els orígens del cant. La visió romàntica d’alguns d’aquests autors, contribuí a teixir la hipòtesi, avui discutida, que atribueix al cant de la sibil·la una suposada procedència mossàrab o oriental.
Ells foren els mediadors que, des del Romanticisme i el Noucentisme, bastiren un pont necessari cap a la contemporaneïtat. Sense la seves mirades analítiques, però també patriòtiques, la tradició de la sibil·la probablement no tendria avui la significació identitària que li donam ni la vitalitat de què gaudeix.
LA LLETRA. UN TEXT APOCALÍPTIC AL COR DEL NADAL
Les persones que no han escoltat mai el cant de la sibil·la, o que no en coneixen la lletra, solen quedar estranyament impressionades. En el context alegre de les dates nadalenques, la sibil·la introdueix un discurs ple de referències inquietants al judici final. Tot i això, les darreres estrofes del cant permeten els oients reconciliar-se amb l’esperit més harmoniós del Nadal, amb la invitació als benaventurats a entrar al cel i sobretot amb la invocació a la Mare de Déu, que acaba d’infantar Jesús.
Un altre aspecte que sorprèn els profans és la pervivència de la lletra en català antic. Es tracta d’un text del qual trobam nombrosos testimonis —ja siguin manuscrits o impresos—, a partir del segle XIII, amb un nombre desigual d’estrofes i amb continguts lleugerament diferents. Tanmateix, sembla que totes les versions en català podrien provenir d’un mateix text provençal —la llengua dels trobadors medievals—, tal com ja va intuir Milà i Fontanals el 1880.
EL CANT
Lo jorn del Judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal,
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà;
mars, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
perdent los naturals delits.
Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i a tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir,
i qui no el crega farà morir.
Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elies i Enoc.
Lo sol perdrà la claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Als mals dirà molt agrament:
— Anau maleïts, en el turment!
anau-vos-ne en el foc etern
amb vòstron príncep de l’infern!
Als bons dirà: — Fills meus, veniu!
benaventurats posseïu
el regne que us he aparellat
des que lo món va esser creat!
Oh humil Verge! Vós qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vòstron Fill vullau pregar
que de l’infern vulla’ns lliurar!
Lo jorn del Judici
parrà qui haurà fet servici.
Un dels trets més identificatius del cant de la sibil·la, tal com el coneixem avui, és la seva melodia melismàtica, és a dir, ornamentada amb la successió de diverses notes sobre una mateixa síl·laba. Aquesta característica musical, anomenada a Mallorca galeig, dóna al cant unes gammes vocals no habituals en la música acadèmica i és pròpia del cant pagès mallorquí i també de models musicals geogràficament allunyats. Per això sovint s’han atribuït a la melodia de la sibil·la orígens exòtics, cosa que la musicologia actual ha posat en entredit.
La partitura més antiga del cant de la sibil·la que coneixem a Mallorca fou localitzada per Higini Anglès l’any 1932 (monestir de la Concepció). La notació gregoriana d’aquest valuós document tardomedieval ens presenta una melodia sòbria i austera, sense cap mena de melisma. En els segles posteriors apareix documentació musical que testimonia la incorporació progressiva del galeig en el cant de la sibil·la. El motiu podria haver estat l’afany de lluïment del sibil·ler davant el públic. Aquest comportament musical encaixaria perfectament amb el fet que la sibil·la anés perdent el caràcter de ritual religiós fins a esdevenir una festa popular viscuda amb gran expectació i, d’altra banda, faria més entenedora l’existència de nombroses variants melòdiques arreu de Mallorca.
La missa de matines, que se celebra la vigília de Nadal a Mallorca, presenta, tal com la coneixem avui, tres elements: el sermó de la Calenda, l’anunci de l’Àngel i finalment la sibil·la, el moment més esperat. Quant a la posada en escena de la sibil·la, es remunta al teatre litúrgic medieval.
LA SIBIL·LA, AHIR, AVUI I DEMÀ
El cant de la sibil·la va començar a vibrar fa molts de segles en les pedres de les humils esglésies romàniques i de les altives catedrals gòtiques d’Europa. A dia d’avui, les parets de les parròquies dels pobles i barriades de Mallorca encara escolten immòbils les antigues profecies que travessen l’aire de l’hivern en les notes d’una estranya melodia.
Nadal rere Nadal, el cant de la sibil·la no ha deixat mai de sonar a la nostra illa, malgrat els entrebancs del passat. Les esglésies han canviat. La societat encara més. I tanmateix, aquest vell cant, transformat una i altra vegada, segueix ben viu. Fins i tot, en diversos indrets de la geografia propera, on la sibil·la havia emmudit, s’està introduint de bell nou; són prou coneguts els casos d’Ontinyent (Vall d’Albaida), Gandia (la Safor), església de Santa Maria del Mar (Barcelona), Sant Martí del Clot (Barcelona), la Seu Vella de Lleida i la catedral de Vic. El cant de la sibil·la ha estat proposat com a candidat a Patrimoni Mundial de la UNESCO i, a les Illes Balears, és avui Bé d’Interès Cultural (Llei 1/2002, de 19 de març): tot un reconeixement legal. El reconeixement social li donam tots. I per molts anys!
/wps/wcm/connect/280267004c5069eaad22ed8833320043/Visitau+l%27exposici%C3%B3.doc?MOD=AJPERES
)
