Fortificació islàmica on s'hi va refugiar Abu Umar, darrer almoixerif de Menorca, quan l'any 1287 el rei d'Aragó Alfons III va conquerir l'illa. Havia estat un important centre de cultura islàmica però, una vegada abandonat, va seguir un procés de continu abandó. Té notables semblances amb els castells d'Alpujarra i Sud-est peninsular, caracteritzats per tenir nombroses torres entre les cortines o trams de muralles. En canvi, els castells del Llevant peninsular només presenten torres als angles.
Tot i que les estructures que s'han conservat fins avui són islàmiques, l'origen del castell pot remuntar-se a l'època romana o fins i tot a la talaiòtica. De fet, s'hi va localitzar una figura de bronze que representa la pota d'un bou (6,1 cm alt.) que es conserva a la col·lecció Pons i Soler, que podria ser del s. V aC. o d'època romana i, de fet també, es poden trobar fragments de ceràmica sigil·lada i de teules en superfície. Segons l'Arxiduc (1891) el castell islàmic es va construir sobre les runes d'un castrum romà tal com troballes de monedes romanes i de puntes de llança ho documentarien.
El castell té tres recintes islàmics clarament definits:
Recinte central Ocupa el cim del puig i té la planta poligonal. Tenia 16 torres i una porta d'entrada en el sector de Migjorn. Sobre aquesta, Armstrong (1752) i Ramis (1832) hi varen veure una làpida àrab que va desaparèixer l'any 1784. Les torres eren de planta rodona en origen. després algunes es convertiren en quadrades o rectangulars. Foren construïdes amb filades de pedres i morter de calç sobre un sòcol de pedres grans que sobresortia del cos de la torre. S'aixecaren emprant el sistema d'encofrat mitjançant caixons de fusta. Per donar a l'encofrat l'amplària necessària es disposaven uns pals que travessaven el mur i aguantaven els caixons. A continuació es muntaven les parets de pedra i l'espai central s'omplia amb reblert o morter de calç i pedra petita. Els pals han deixat el seu rastre en forma de línies de forats en trams regulars.
L'abastament d'aigua s'assegurava amb un aljub rectangular (6 x 3 m) amb la coberta de volta feta amb pedres i morter de calç, tot impermeabilitzat. La profunditat útil d'uns 2,50 m dóna una cabuda de 45 tones d'aigua. La seva tipologia es correspon amb la dels aljubs dels recintes musulmans del Llevant i Sud-est peninsular.
Dins el recinte s'hi troben les edificacions fetes després de la conquesta cristiana: l'església i altres construccions de planta rectangular de les quals només se'n conserven els fonaments.
En superfície s'observen fragments de ceràmica islàmica i de teules.
Recinte des Castellet Té la planta aproximadament rectangular i torres també rodones i quadrades com el recinte central. Presenta la torre més espectacular de tota la fortificació perquè gairebé conserva tota l'alçada i un diàmetre a la part superior de 6 m. El sistema constructiu emprat és el mateix que en recinte central. El subministrament d'aigua també està present amb dos safareigs de 28 x 5,9 m i 15 x 9 m , respectivament. Es veuen nombrosos fonaments de cases i en superfície també hi ha abundants fragments de ceràmica islàmica i de teules. Un mur de contenció amb una sortida d'aigües, travessa tot el recinte.
Recinte de la Casa d‘Armes Té la forma irregular i presenta dues àrees ben diferenciades: A) Muralla de Migjorn. Tenia tres torres quadrades, una de les quals, és l'única del castell que no té l'interior massís sinó una habitació coneguda popularment com sa Casa d'Armes. B) Muralla de Tramuntana. Se'n conserven molts pocs restes, una torre quadrada en el seu extrem. En aquest sector hi ha dos safareigs, un quasi invisible, de 15 i 18 x 8 m. En el recinte no s'observen restes de construccions i els fragments de ceràmica són rars. En canvi hi ha abundants fragments de teula.
L'evolució constructiva és la següent:
1 - Els recintes Central i des Castellet es van edificar al mateix temps. 2- Es construí el mur de Tramuntana del recinte de la Casa d'Armes. 3- Es construí el mur de Migjorn del mateix recinte.
Les torres rodones serien les més antigues dels segles X i XI, és a dir, d'època califal. En el segle XII, a l'època almoràvit es faria una reconstrucció a fons del castell, i en l'almohade es reconstruïren les torres que només presenten morter de calç, sense revestiment de pedra.
Tot el sistema d‘emmagatzemat d'aigua d'època islàmica tenia una capacitat de 2.173 tones que podia abastar una població de 1500 homes durant un any, segons els càlculs d'Armstrong.
Al llarg dels segles la fortificació va anar perdent importància com a tal, no obstant en el segle XVI quan els atacs dels turcs obligaren a les autoritats a millorar la defensa de l‘illa, es procedí a diferents intervencions de restauració que s‘acabaren aviat degut a les indicacions de l‘enginyer militar Jacobo Palearo Fratín, que aconsellà potenciar la construcció de les noves muralles de Ciutadella i Maó. De tota manera, el castell seguia funcionant com a talaia de guaita que vigilava i es comunicava amb la del Toro i, en la capella hi vivia el donat i la seva família fins que, a principis del XIX les autoritats espanyoles decidiren vendre‘l.
CAPELLA DE SANTA ÀGUEDA
Després de la conquesta de l‘illa, en l‘any 1288, Alfons III ordenava la creació de tres capelles del patronat reial, una d‘elles dins el castell. Va ser uns anys després, cap a mitjans del segle XIV, quan la reina Elionor, esposa de Pere IV el Cerimoniós, va instituir la capella de Santa Àgueda amb el nom d‘una màrtir del segle III que havia nascut a la mateixa illa que ella, Sicília. No obstant, alguns autors opinen que el culte a n'aquesta santa venia de temps molt més antics, del primer cristianisme, i sobreviuria durant l'època en què resideixen a l'illa els musulmans. En un inventari de principis del segle XVIII que menciona tres figures noves, hi podem constatar com la devoció a Santa Àgueda es mantenia juntament amb la d‘una altra màrtir siciliana, Santa Llúcia, i amb Santa Escolàstica. Les dues primeres invocades per a curar les malalties dels pits i dels ulls respectivament i, la tercera com a patrona de les gents del camp, en els moments de sequera.
La capella té considerables dimensions, tota construïda amb pedra i morter, tenia una amplada de més de quatre metres, i una longitud de més de vuit, pel que es reforça la idea d'un gran nombre de persones que s'hi devien congregar. La seva planta era longitudinal i unitària (7'8 metres de llargària, per 5'20 d'amplada), segurament amb molt poca decoració, però ho desconeixem fins el moment. De la façana només en podem destacar el portal amb arc de mig punt, forma no gaire corrent a Menorca, i la finestra que té a sobre que no sabem de quan data. Curiosa és la coberta de la capella ja que forma una volta apuntada, també de pedra i morter. La creació de la casa al seu interior va provocar la creació d‘un pis que avui no la permet contemplar com espai unitari. Segons Antoni Ramis la casa va ser construïda cap als anys trenta del segle XIX, quan ja s'havia profanat la capella amb usos no religiosos; els menorquins ho van lamentar, ja que els agradava anar amb processó fins al cim de Santa Àgueda per assistir a missa i resar, i els mariners trobaven a faltar el llum que sempre estava encès a la capella i que els servia de guia quan estaven navegant a la mar. D‘aquesta època deu ser també el paviment empedrat del darrer tram del camí de pujada que, durant molts anys es va confondre amb una calçada romana.
DECLARACIÓ DE BÉ D‘INTERÈS CULTURAL
El castell de Santa Àgueda va ser declarat Bé d‘Interès Cultural (BIC) per manament de les dues clàusules addicionals de la Ley 16/1985 del patrimonio histórico español .
L‘addicional primera diu textualment: Los bienes que con anterioridad hayan sido declarados històrico-artísticos o incluidos en el Inventario del Patrimonio Artístico y Arqueológico de España, pasan a tener la consideración y a denominarse Bienes de Interés Cultural; ...Todos ellos quedan sometidos al régimen jurídico que para esos bienes la presente Ley establece
El Decret 2563/1966 de 10 de setembre declarava monument històrico artístic els béns inclosos en el Inventario de Monumentos Prehistóricos y Protohistóricos de la Isla de Menorca, elaborat per J. Mascaró Pasarius. En aquest inventari consta amb el núm. 1823.
La segona addicional diu textualment: Se consideran, asimismo, de Interés Cultural y quedan sometidos al régimen previsto en la presente Ley los bienes a que se contraen los Decretos de 22 de abril de 1949, 571/1963 y 449/1973.
El Decret de 22 d‘abril de 1949 establia la protecció de tots els castells i en el seu article 4rt, que la Dirección General de Bellas Artes mitjançant els seus organismes tècnics procediria a redactar un inventari documental i gràfic dels castells.
Així, en 1968 el Ministerio de Educación y Ciencia publicava l‘ Inventario de protección cultural europeo. España. Monumentos de arquitectura militar. IPCE 2 redactat per Gabriel Alomar. Aquest inventari inclou el castell amb el número 240.
Annexos
EL CASTELL DE SANTA ÀGUEDA
DESCRIPCIÓ
FORTIFICACIÓ ISLÀMICA
Fortificació islàmica on s'hi va refugiar Abu Umar, darrer almoixerif de Menorca, quan l'any 1287 el rei d'Aragó Alfons III va conquerir l'illa. Havia estat un important centre de cultura islàmica però, una vegada abandonat, va seguir un procés de continu abandó. Té notables semblances amb els castells d'Alpujarra i Sud-est peninsular, caracteritzats per tenir nombroses torres entre les cortines o trams de muralles. En canvi, els castells del Llevant peninsular només presenten torres als angles.
Tot i que les estructures que s'han conservat fins avui són islàmiques, l'origen del castell pot remuntar-se a l'època romana o fins i tot a la talaiòtica. De fet, s'hi va localitzar una figura de bronze que representa la pota d'un bou (6,1 cm alt.) que es conserva a la col·lecció Pons i Soler, que podria ser del s. V aC. o d'època romana i, de fet també, es poden trobar fragments de ceràmica sigil·lada i de teules en superfície. Segons l'Arxiduc (1891) el castell islàmic es va construir sobre les runes d'un castrum romà tal com troballes de monedes romanes i de puntes de llança ho documentarien.
El castell té tres recintes islàmics clarament definits:
Recinte central Ocupa el cim del puig i té la planta poligonal. Tenia 16 torres i una porta d'entrada en el sector de Migjorn. Sobre aquesta, Armstrong (1752) i Ramis (1832) hi varen veure una làpida àrab que va desaparèixer l'any 1784. Les torres eren de planta rodona en origen. després algunes es convertiren en quadrades o rectangulars. Foren construïdes amb filades de pedres i morter de calç sobre un sòcol de pedres grans que sobresortia del cos de la torre. S'aixecaren emprant el sistema d'encofrat mitjançant caixons de fusta. Per donar a l'encofrat l'amplària necessària es disposaven uns pals que travessaven el mur i aguantaven els caixons. A continuació es muntaven les parets de pedra i l'espai central s'omplia amb reblert o morter de calç i pedra petita. Els pals han deixat el seu rastre en forma de línies de forats en trams regulars.
L'abastament d'aigua s'assegurava amb un aljub rectangular (6 x 3 m) amb la coberta de volta feta amb pedres i morter de calç, tot impermeabilitzat. La profunditat útil d'uns 2,50 m dóna una cabuda de 45 tones d'aigua. La seva tipologia es correspon amb la dels aljubs dels recintes musulmans del Llevant i Sud-est peninsular.
Dins el recinte s'hi troben les edificacions fetes després de la conquesta cristiana: l'església i altres construccions de planta rectangular de les quals només se'n conserven els fonaments.
En superfície s'observen fragments de ceràmica islàmica i de teules.
Recinte des Castellet Té la planta aproximadament rectangular i torres també rodones i quadrades com el recinte central. Presenta la torre més espectacular de tota la fortificació perquè gairebé conserva tota l'alçada i un diàmetre a la part superior de 6 m. El sistema constructiu emprat és el mateix que en recinte central. El subministrament d'aigua també està present amb dos safareigs de 28 x 5,9 m i 15 x 9 m , respectivament. Es veuen nombrosos fonaments de cases i en superfície també hi ha abundants fragments de ceràmica islàmica i de teules. Un mur de contenció amb una sortida d'aigües, travessa tot el recinte.
Recinte de la Casa d‘Armes Té la forma irregular i presenta dues àrees ben diferenciades: A) Muralla de Migjorn. Tenia tres torres quadrades, una de les quals, és l'única del castell que no té l'interior massís sinó una habitació coneguda popularment com sa Casa d'Armes. B) Muralla de Tramuntana. Se'n conserven molts pocs restes, una torre quadrada en el seu extrem. En aquest sector hi ha dos safareigs, un quasi invisible, de 15 i 18 x 8 m. En el recinte no s'observen restes de construccions i els fragments de ceràmica són rars. En canvi hi ha abundants fragments de teula.
L'evolució constructiva és la següent:
1 - Els recintes Central i des Castellet es van edificar al mateix temps. 2- Es construí el mur de Tramuntana del recinte de la Casa d'Armes. 3- Es construí el mur de Migjorn del mateix recinte.
Les torres rodones serien les més antigues dels segles X i XI, és a dir, d'època califal. En el segle XII, a l'època almoràvit es faria una reconstrucció a fons del castell, i en l'almohade es reconstruïren les torres que només presenten morter de calç, sense revestiment de pedra.
Tot el sistema d‘emmagatzemat d'aigua d'època islàmica tenia una capacitat de 2.173 tones que podia abastar una població de 1500 homes durant un any, segons els càlculs d'Armstrong.
Al llarg dels segles la fortificació va anar perdent importància com a tal, no obstant en el segle XVI quan els atacs dels turcs obligaren a les autoritats a millorar la defensa de l‘illa, es procedí a diferents intervencions de restauració que s‘acabaren aviat degut a les indicacions de l‘enginyer militar Jacobo Palearo Fratín, que aconsellà potenciar la construcció de les noves muralles de Ciutadella i Maó. De tota manera, el castell seguia funcionant com a talaia de guaita que vigilava i es comunicava amb la del Toro i, en la capella hi vivia el donat i la seva família fins que, a principis del XIX les autoritats espanyoles decidiren vendre‘l.
CAPELLA DE SANTA ÀGUEDA
Després de la conquesta de l‘illa, en l‘any 1288, Alfons III ordenava la creació de tres capelles del patronat reial, una d‘elles dins el castell. Va ser uns anys després, cap a mitjans del segle XIV, quan la reina Elionor, esposa de Pere IV el Cerimoniós, va instituir la capella de Santa Àgueda amb el nom d‘una màrtir del segle III que havia nascut a la mateixa illa que ella, Sicília. No obstant, alguns autors opinen que el culte a n'aquesta santa venia de temps molt més antics, del primer cristianisme, i sobreviuria durant l'època en què resideixen a l'illa els musulmans. En un inventari de principis del segle XVIII que menciona tres figures noves, hi podem constatar com la devoció a Santa Àgueda es mantenia juntament amb la d‘una altra màrtir siciliana, Santa Llúcia, i amb Santa Escolàstica. Les dues primeres invocades per a curar les malalties dels pits i dels ulls respectivament i, la tercera com a patrona de les gents del camp, en els moments de sequera.
La capella té considerables dimensions, tota construïda amb pedra i morter, tenia una amplada de més de quatre metres, i una longitud de més de vuit, pel que es reforça la idea d'un gran nombre de persones que s'hi devien congregar. La seva planta era longitudinal i unitària (7'8 metres de llargària, per 5'20 d'amplada), segurament amb molt poca decoració, però ho desconeixem fins el moment. De la façana només en podem destacar el portal amb arc de mig punt, forma no gaire corrent a Menorca, i la finestra que té a sobre que no sabem de quan data. Curiosa és la coberta de la capella ja que forma una volta apuntada, també de pedra i morter. La creació de la casa al seu interior va provocar la creació d‘un pis que avui no la permet contemplar com espai unitari. Segons Antoni Ramis la casa va ser construïda cap als anys trenta del segle XIX, quan ja s'havia profanat la capella amb usos no religiosos; els menorquins ho van lamentar, ja que els agradava anar amb processó fins al cim de Santa Àgueda per assistir a missa i resar, i els mariners trobaven a faltar el llum que sempre estava encès a la capella i que els servia de guia quan estaven navegant a la mar. D‘aquesta època deu ser també el paviment empedrat del darrer tram del camí de pujada que, durant molts anys es va confondre amb una calçada romana.
DECLARACIÓ DE BÉ D‘INTERÈS CULTURAL
El castell de Santa Àgueda va ser declarat Bé d‘Interès Cultural (BIC) per manament de les dues clàusules addicionals de la Ley 16/1985 del patrimonio histórico español .
L‘addicional primera diu textualment: Los bienes que con anterioridad hayan sido declarados històrico-artísticos o incluidos en el Inventario del Patrimonio Artístico y Arqueológico de España, pasan a tener la consideración y a denominarse Bienes de Interés Cultural; ...Todos ellos quedan sometidos al régimen jurídico que para esos bienes la presente Ley establece
El Decret 2563/1966 de 10 de setembre declarava monument històrico artístic els béns inclosos en el Inventario de Monumentos Prehistóricos y Protohistóricos de la Isla de Menorca, elaborat per J. Mascaró Pasarius. En aquest inventari consta amb el núm. 1823.
La segona addicional diu textualment: Se consideran, asimismo, de Interés Cultural y quedan sometidos al régimen previsto en la presente Ley los bienes a que se contraen los Decretos de 22 de abril de 1949, 571/1963 y 449/1973.
El Decret de 22 d‘abril de 1949 establia la protecció de tots els castells i en el seu article 4rt, que la Dirección General de Bellas Artes mitjançant els seus organismes tècnics procediria a redactar un inventari documental i gràfic dels castells.
Així, en 1968 el Ministerio de Educación y Ciencia publicava l‘ Inventario de protección cultural europeo. España. Monumentos de arquitectura militar. IPCE 2 redactat per Gabriel Alomar. Aquest inventari inclou el castell amb el número 240.
Fortificació islàmica on s'hi va refugiar Abu Umar, darrer almoixerif de Menorca, quan l'any 1287 el rei d'Aragó Alfons III va conquerir l'illa. Havia estat un important centre de cultura islàmica però, una vegada abandonat, va seguir un procés de continu abandó. Té notables semblances amb els castells d'Alpujarra i Sud-est peninsular, caracteritzats per tenir nombroses torres entre les cortines o trams de muralles. En canvi, els castells del Llevant peninsular només presenten torres als angles.